Lluny de viure-la com a virtut pietosa, la Compassió va ser per a Jesús la praxi de la seva de-construcció de la lògica del poder, i de la subversió del
paradigma religiós del Temple. El relat evangèlic (Mc 5,25-34) de la dona que
patia pèrdues de sang i es va atrevir a tocar el mantell de Jesús ?malgrat la
prohibició de la llei, per a la qual era una «impura»? és interpretat no només
en clau d’apoderament i subversió del codi religiós sinó també de creixement
interior, tant per a Jesús com per a ella. Tots dos, cadascú des de la pròpia
sensibilitat i experiència vital, s’encaren amb el «límit» ?condició inherent a
l’ésser humà? i l’afronten amb valentia, confiança i obertura a l’altre/a.
Gràcies a ella, Jesús creix en humanitat. Gràcies a Jesús, ella també. La
Compassió/compassió, praxi subversiva en tant que dinamisme de Vida, la qual té
la darrera paraula sobre el sofriment i la mort.