Els Sagraments de la Vida i la Vida Dels Sagraments

Dedico aquest llibret a la muntanya que en tot temps visita la meva finestra. A vegades, el sol la calcina. Altres, l’ofega. Sovin rep l’assot de la pluja. No
és estrany que la boira la cenyeixi suaument. Mai no l’he sentida queixar-se de
la calor o del fred. Mai no ha cobrat res per la seva majestuosa bellesa. Ni
l’agraïment. Ella simplement es dóna. Gratuïtament. Quan el sol l’acaricia no és
pas menys majestuosa que quan rep el batiment del vent. No es preocupa que la
contemplin. Ni s’enfada si la trepitgen. Ella és com Déu: tot ho suporta; tot ho
aguanta; tot ho accepta. Déu es comporta com ella. Per això, la muntanya és un
sagrament de Déu: revela, recorda, mostra. remet. Perquè ella és així, li
dedico, agraït, aquest llibret. En ell s’intenta parlar el llenguatge
sacramental que ella no parla, però -i això és molt important- que ella mateixa
és.